friends70's-women

sábado, 2 de julio de 2011

Sílvia Pérez Cruz - Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera

blava com l'aigua d'un mar antic.

Blanca d'escuma, dolça com l'aire,

gris de gavines, daurada d'imatges,

vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,

que omplin els versos sense neguit.

Els pins m'abracen, sento com callen,

el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata

i amargar-me a la platja

per sentir sons i tardes del passat,

d'aquell món d'enyorança,

amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta

i guarnir de palmeres el record,

escampant amb canyella totes les cales

i amb petxines fer-lis un bressol

Els vells em parlen plens de tendresa,

d'hores viscudes amb emoció.

Joves encara, forts i valents,

prínceps de xarxa, herois de tempesta,

amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,

vaixells que tornen d'un lloc de sol.

Porten tonades enamorades.

Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata

i amargar-me a la platja

per sentir sons i tardes del passat,

d'aquest món d'enyorança,

amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta

i guarnir de palmeres el record,

escampant amb canyella totes les cales

i amb petxines fer-lis un bressol.

Pinto las notas de una habanera

azul como el agua de un mar antiguo.

Blanca de espuma, dulce como el aire,

gris de gaviotas, dorada de imágenes,

vestida de noche.

Miro el paisaje, busco palabras,

que llenan los versos sin inquietud.

Los pinos me abrazan, siento como callan,

el viento se lleva todo el horizonte.

Si pudiera hacerme escama

y amargarme la playa

para oír sonidos y tardes del pasado,

de aquel mundo de añoranza,

amor y calma, perfumado de luna, fuego y ron

Si pudiera trepar a la ola más alta

y adornar de palmeras el recuerdo,

esparciendo con canela todas las calas

y con conchas hacerles cuna

Los viejos me hablan llenos de ternura,

de horas vividas con emoción.

Jóvenes aún, fuertes y valientes,

príncipes de red, héroes de tormenta,

amigos del buen tiempo.

Los ojos inventan nuevas historias,

barcos que vuelven de un lugar de sol.

Llevan tonadas enamoradas.

Mujeres y Patria, velas y flores.

Si pudiera hacerme escama

y amargarme la playa

para oír sonidos y tardes del pasado,

de este mundo de añoranza,

amor y calma, perfumado de luna, fuego y ron

Si pudiera trepar a la ola más alta

y adornar de palmeras el recuerdo,

esparciendo con canela todas las calas

y con conchas hacerles cuna.

Dedico aquest post a la Sílvia Pérez Cruz, gràcies per transmetre i emocionar a molta gent que estava a Calella de Palafruguell en directe, i també a través de les pantalles de televisió de tv3.
Sento especialment aquest moment tan trist i tendre alhora. La meva circumstància no és ben bé la mateixa però puc entendre l'emoció que va sentir en cantar 'vestida de nit'.
L'once de novembre de 2010 va perdre al seu pare...i encara no fa un any... aquesta nit s'ha atrevit a pujar a un escenari, i amb la cadira buida ...poder cantar-li una cançó escrita per ella, dedicada al seu estimat pare.

Interpretació d'aquest estiu 2011